Els qui em segueixen per la xarxa X saben que tinc un conflicte amb l’empresa on treballe, @Correos. Amb motiu de l’aparició de la meua novel·la Qui de casa se’n va vaig demanar una llicència sense sou de tres mesos per a poder promocionar-la activament. La vida d’un llibre a l’aparador de novetats de les llibreries difícilment ultrapassa els dos o tres mesos de vida. I volia tenir disponibilitat absoluta per a fer el màxim de presentacions possibles i poder acudir on fora que em demanaren.
Dissortadament, Correos em va denegar la llicència. «Por necesidades del servicio». Una llei en què el dret del treballador queda sotmès a la decisió arbitrària de l’empresa no és cap dret, sinó una enganyifa. Un dret s’ha de poder exercir sense restriccions. El dret, en aquest cas, en realitat pertany a l’empresa; al treballador, si molt convé, el favor de la magnànima voluntat de l’empresa. Per tant, diuen «por necesidades del servicio» perquè dir-ne «si a l’empresa li rota pels collons» no s’adiu amb la formalitat del llenguatge jurídic. Amb tot, la norma consuetudinària deia que una petició de llicència sense sou si és motivada, com és el meu cas, sempre es concedeix. El meu cas, però, ha esdevingut una excepció de la norma. Cal dir que res d’açò no haguera passat si Correos haguera denegat la llicència dins el termini que marca la llei. En aquest cas m’hauria tocat callar i resignar-me.
Però...
Aviat em vaig adonar que estava sent víctima de la decisió política d’algú del departament de RRHH. D’algú que hi mana molt o potser de tot el departament en peça per subordinació, o per complicitat. He dit que és una decisió política atesa la situació d’odi i persecució contra el valencià que patim actualment. Han encès la flama de l’odi els polítics ultraespanyolistes ‒rabiosament antivalencians, doncs‒ que avui governen les nostres institucions, des de les quals practiquen la prohibició i la censura contra la literatura, la música, el teatre, l’ensenyament en valencià, les publicacions... En fi, contra qualsevol manifestació que tinga l’atreviment d’expressar-se en valencià. I practiquen aquesta persecució amb total impunitat, vulnerant sense impediments el nostre dret a viure plenament i normalment en valencià. Aquesta impunitat s’escampa també en altres àmbits de la vida quotidiana: quan demanes en un restaurant en valencià, un bitllet de tren o et cal el permís d’un funcionari o d’un altre treballador per a realitzar alguna activitat en valencià. Imiten el menyspreu del polítics perquè saben que també tenen absoluta impunitat per a expressar i exercir el seu odi.
Ho vaig denunciar a través de l’únic altaveu de què dispose, la xarxa X. La meua intenció era que el ressò que poguera provocar la denúncia, tot donant publicitat al fet discriminatori, m’ajudaria en la resolució del judici. Lamentablement, aquest ressò que necessitava no s’ha produït. Fora d’alguns seguidors de la xarxa X, no he trobat gaire solidaritat entre el gremi d’escriptors, ni de les associacions que diuen defensar-ne els drets, ni dels mitjans nostrats, sovint tan actius en la denúncia de la constant persecució lingüística que patim. Potser no van donar crèdit al meu clam. Siga com siga, he perdut el juí en primera instància i tot que hem recorregut possiblement tornarem a perdre.
En aquesta batalla contra Correos he comptat amb el suport dels serveis jurídics del sindicat STAS-Correos, al qual estic afiliat. Si haguérem interposat una demanda per vulneració de drets laborals l’hauríem guanyada amb total seguretat. Però la pitjor injustícia és la lentitud de la justícia. De què em serviria guanyar una demanada al cap d’un parell d’anys, potser ja jubilat, o pitjor encara, potser criant malves, atès que ja tinc l’edat en l’abisme. Vam decidir interposar demanada per vulneració de drets fonamentals, tot i la dificultat de poder demostrar, més i tot amb una justícia profundament espanyola, que no se m’havia negat la llicència per motius d’organització laboral ‒«las necesidades del servicio» no estaven demostrades‒, sinó que la negativa encobria en realitat una decisió política, de probable discriminació lingüística. És voler dir, que si l’escriptor en qüestió haguera sigut espanyol, ningú de Correos haguera posat cap impediment a l’aprovació de la llicència.
Vaig sol·licitar la llicència sense sou el dia 16 de gener de 2024. Segons la normativa, calia fer-ne la sol·licitud com a mínim amb un mes d’antelació. De més a més la vaig motivar: Per a la presentació i promoció de la meua novel·la Qui de casa se’n va. Amb reproducció de la portada i tot. Període la de llicència: de l’1 de març al 31 de maig. El màxim permès. Aquesta llicència sense sou comporta per a l’empresa l’única obligació de cotitzar a la Seguretat Social. El treballador, òbviament, no cobra sou, però també veu reduïdes proporcionalment les pagues extra i de productivitat i les vacances.
Com que escric amb pseudònim, afegisc a la sol·licitud una captura de pantalla de les meues dades de la Biblioteca Nacional de España. I ací tenim l’esca que, al meu parer, ha encès aquest tuacte: «Escritor en idioma catalán».
I passen els dies de gener i comencen a passar els de febrer. Des de Recursos Humans de València no responen. Som a 16 de febrer. Fa just un mes que vaig fer-ne la sol·licitud. Són les 9 del matí. Em faciliten un número de telèfon intern per a parlar directament amb Recursos Humans. Dic el meu nom i des de quina unitat telefone. Qui m’atén diu, sense que li calga cap altra informació: «Ah, sí. El que demana una llicència per a presentar una novel·la». Ho corrobore amb un «sí». I la persona de RRHH diu: «I voldrà saber si li l’han concedida o no». I jo que li dic: «Doncs sí». I la resposta final: «Ja li ho comunicarem». I punt i final de la conversació.
Però va ser el to. El sarcasme que destil·lava cada paraula d’aquella curta conversació. En aquell moment em vaig menjar la partida: vaig relatar als meus companys de treball pèl per pèl aquell escarit diàleg, i els vaig anunciar, plenament convençut, que no em concedirien la llicència. El to, aquell sarcasme, pronosticava la resposta. A tenir en compte: per llei, l’empresa no podia demorar-se més d’un mes a respondre. Si no contestava durant aquest temps, calia considerar concedida la sol·licitud per allò del «silenci administratiu positiu». Són les 9 del matí i encara queden hores per a respondre en temps i forma. Però no contestaren.
A dreta llei puc considerar la llicència concedida. Però no me’n refie. El to, el sarcasme. Dic a l’editorial que mentre no tinga una resposta afirmativa per part de l’empresa no hem de concretar cap activitat de promoció. Falten menys de quinze dies per a l’inici de la llicència i de la distribució de la novel·la a les llibreries.
La Cap d’Unitat, preocupada per saber si per als tres mesos de la meua absència contractarien substitut, telefona ara i adés a RRHH. No n’obté cap resposta. No s’explica aquest silenci.
Els serveis jurídics del meu sindicat confirmen que Correos ha vulnerat la llei; en teoria, caldria donar per concedida la sol·licitud. Però tot plegat tufa.
29 de febrer. L’endemà hauria d’haver d’iniciat el període de tres mesos de llicència sense sou. Sóc a Barcelona. Faig ús de dos dies de permís. El llibre ja està imprès i cal aclarir coses. En aquell moment, sense resposta per part de l’empresa, fora del termini legal, malgrat tot, per si un cas, no m’arrisque a donar per concedida la llicència per «silenci». L’endemà tornaré a la faena i prendré mesures legals.
A les 13’00 ‒la jornada laboral s’acaba a les 15’00‒ em telefona la meua Cap d’Unitat. Em diu que m’han denegat la llicència, i em reenvia el correu que li han tramés a ella des de RRHH: «Para su conocimiento, efectos y comunicación al interesado, le informo de la licencia sin sueldo DENEGADA para el empleado que a continuación se relaciona». El correu l’han enviat a les 12’26. En llegir-lo, telefone a la Cap d’Unitat i li comunique que la resposta la vull personalitzada i motivada.
Entenc que aquesta resposta a última hora no és cap descuit o oblit. És evident que han actuat premeditadament amb volguda intenció de perjudicar-me. Si haguera concretat actes de promoció confiant que d’una manera o altra obtindria la llicència, ara hauria d’anul·lar-los. Potser això pretenien, fotre’m. Insistisc a recordar que si en realitat volien denegar la llicència per «necesidades del servicio» ho hagueren pogut fer dins dels trenta dies que imposa la normativa legal. Però llavors callaren. No per descuit, sinó perquè actuaven de mala fe i amb deliberada intenció d’escarnir-me i perjudicar-me.
Primer de març. Al meu lloc de treball m’espera un burofax enviat el dia abans, 29 de febrer, a les 13’22. Tanmateix, s’han equivocat de nom. L’adrecen un tal Josep Antoni. Jo no soc eixa persona, dic al company que me l’havia de dur a casa. El tornen al remitent per desconegut. Perfectament podien haver enviat un despatx amb còpia per a ser firmada. Però envien un burofax que té dos intents de lliurament i 30 dies de temps per a recollir-lo en oficina.
Em passa pel cap d’agafar-me la llicència ja que no han respost en temps i forma i no tinc constància escrita de la denegació. Des dels serveis jurídics del sindicat m’aconsellen de no fer-ho. Malgrat tot, l’empresa l’ha denegada i a pesar de tindre jo raó si l’empresa em sancionava per faltar a la faena la meua situació quedaria debilitada davant un jutge. No som iguals davant la llei.
Davant les múltiples irregularitats comeses per l’empresa, el 5 de març, a primera hora, demane la revocació de la denegació. Em responen el mateix dia amb un escrit que és sorprenent crònica del seu puny i lletra de totes les irregularitats i errors comesos en nom de Correos. Decidisc firmar la resolució de denegació i el burofax que havien tramès a nom de Josep Antoni. Com podeu llegir a la nova denegació de l’empresa, es reafirma en els motius de la denegació, que són els que indiquen al burofax: «...atendiendo al incremento del porcentaje de permisos autorizados por su Unidad de Distribución motivado por el periodo vacacional de Pascua y Fallas, no se puede autorizar el permiso solicitado por necesidades del servicio, así mismo por no ajustarse su petición al art. 59 de Convenio Colectivo Vigente».
Però continuem. Atès que l’única raó per a la denegació és l’excessiu percentatge de permisos autoritzats pel període vacional de Pasqua i Falles, i que aquest període s’acaba el primer dia d’abril, el 13 de març torne a demanar la llicència per tres mesos, ara des del primer d’abril al 30 de juny. A més de rebatre la seua argumentació legal, és a dir, l’article 59 del Conveni Col·lectiu i la llei d’incompatibilitats.
L’empresa respon el 27 de març denegant-me de nou la llicència. Atenció a la resposta: «...atendiendo a las neecesidades del servicio, motivado por el incremento del porcentaje de permisos autorizados en su Unidad de Distribución durante el mes d’abril, así como por estar comprendido el peiodo vacacional de Pascua y que durante el mes de junio, además, está prevista la entrada de una remesa massiva de envios remitidos por un organismo oficial».
L’últim dia de Pasqua és el primer d’abril. S’han acabat les festes. Quant als permisos concedits, en parlarem més endavant. De moment, cal tenir en compte eixe suposat enviament «massiu» sense concretar. Insisteixen en la llei d’incompatibilitats, la que diu en l’article 19, tal com he recordat a l’empresa, que queda exceptuada del règim d’incompatibilitats la producció i creació literària.
Davant la nova negativa, no queda cap altra opció que la demanda davant els tribunals. Però, com ja he dit, no serà per vulneració de drets laborals, sinó de drets fonamentals, més difícil de demostrar perquè l’empresa, en la seua denegació, sempre s’ha escudat en «las necesidades del servicio». Però ens recolzem en el seguit d’irregularitats comeses per la empresa, amb mala fe demostrable i la clara intenció de perjudicar, per les incongruències, la nul·la justificació de «las necesidades del servicio», i que, per regla general, les llicències sense sou quan són motivades, com és el meu cas, solen concedir-se sempre. Per tant la negativa només podia ser per motius, no expressats, però, de discriminació política, atès el context de vulneració sistemàtica, a nivell polític i social, dels drets lingüístics dels valencianoparlants, amb censura a autors, llibres, grups musicals, exposicions...
El jutge assenyala el judici per al 18 de juny. L’empresa havia d’aportar proves documentals. No ho fa. Així que no coneguem la naturalesa d’aquestes proves, tot i que hauríem hagut de poder accedir-hi. La meua advocada protesta. La llei permet presentar les proves a l’últim moment. L’empresa compta per a la seua defensa amb advocat de l’Estat tocat i togat. Llavors passa que un dels casos que es jutja abans del nostre s’allarga més del previst i la jutge decideix una nova vista per al 25 de juny. La meua advocada diu que això ens permetrà conèixer les proves documentals de l’empresa. De cap manera! L’advocat de l’Estat tampoc presenta ara la prova documental. No podrem accedir-hi fins després que el judici haja quedat vist per sentència.
El 3 de juliol la jutge falla a favor de l’empresa. No ha quedat demostrada la vulneració de drets fonamentals. Preval, per damunt de qualsevol altra consideració o dret la raó d’empresa «por necesidades del servicio». Aquesta és la llei superior. No ha tingut en compte cap de les nostres argumentacions. Llegida la sentència podríem afirmar que la sentència l’ha redactada al dictat de l’advocat de l’Estat, o siga de l’empresa.
Però anem a les proves documentals, que tenen suc.
Recordem el arguments de l’empresa en la denegació de la llicència d’abril a juny: «atendiendo a las nececesidades del servicio, motivado por el incremento del porcentaje de permisos autorizados en su Unidad de Distribución durante el mes de abril, así como por estar comprendido el periodo vacacional de Pascua y que durant el mes de junio, además, està prevista la entrada de una remesa massiva de envios remitidos por un organismo oficial». Ja hem dit que les festes de Pasqua s’han acabat el primer d’abril. Així tot, segons la prova documental aportada per la mateixa empresa, les llicències d’abril són mínimes. Només 8, totes AAPP d’un o dos dies. El mes de maig, només 6 llicències d’AAPP, totes d’un sol dia. I el mes de juny, només dues llicències, d’un i de tres dies.
I de la «massiva», què? En la denegació de 27 de març no la concreta: «por un organismo oficial» Sí que ho fa en les proves documentals. La Diputació de València cada any diposita milers de notificacions per a ser repartides. Però en la prova documental l’empresa enganya la jutge. Efectivament, el dipòsit a Correos es realitza al principi de la segona quinzena de juny, arriba a les Unitats de Distribució els últims dies del mes de juny, i es realitza el procés de repartiment durant el mes de juliol. Tots els anys és el mateix calendari. L’empresa ho sap, però intenta, i li ix bé, l’engany. Per això va ocultar les proves documentals presentant-les a última hora, perquè no poguérem contrastar-les i contradir-les durant el judici.
Quant a les llicències sense sou. L’any 2023 se’n concedeixen 24, de diferents durades, totes per cura de familiars. L’any 2024, fins al mes de maig, solament 5. Pel que fa a les denegades, l’any 2023 se’n deneguen 17. La majoria són durant els mesos d’estiu, i només una de durada màxima (3 mesos). L’any 2024 se’n deneguen 3, però curiosament la meua no hi és computada.
A tenir em compte també que durant el judici aportaren un altre motiu de «necesidades del servicio»: les eleccions europees del 9 juny. Curiosament, no les havien esmentades en cap de les denegacions anteriors. Potser l’obsessió i la convicció d’impunitat els impel·liren a denegar sense pensar a motivar-les raonadament. Potser es pensaven que jo acotaria el cap i em resignaria.
I ara anem a aclarir la injustícia d’aquesta clàusula de «por necesidades del servicio», i quina enganyifa legal és. Els treballadors tenim dret a caure de baixa, tindre vacances, dies d’AAPP, llicències, i no hauria d’haver-hi cap clàusula d’impediment. Els drets s’exerceixen sense restriccions, del contrari no són un dret sinó una estafa. Els treballadors tenim drets que comporten obligacions a l’empresa: l’obligació de mantenir les plantilles completes per tal de poder respectar uns estàndards de qualitat en el temps de lliurament i de freqüència de pas en el compliment del Servei Postal Universal. Però d’un temps ençà Correos, en fallida des de fa molt de temps, intenta pal·liar el dèficit a la manera del gestors més incompetents: retallant en salaris i plantilla. Així doncs, la majoria d’absències laborals per malaltia, vacances, AAPP i llicències no són cobertes, amb la qual cosa l’ús del dret comporta la penalització a la resta de treballadors en actiu que han d’assumir la càrrega de treball dels vacants, i si l’absència és curta, com solen ser la majoria d’AAPP, en tornar-hi el carter es troba amb el correu acumulat. Aquesta és la pràctica habitual de Correos en els últims anys. Un pràctica indecent que arriba a col·lapsar el servei postal, obligant fins i tot, durant l’estiu, al tancament d’alguna oficina per falta de carters, fins i tot a haver de posar-se en vaga en protestat per no poder assumir la càrrega del treballa amb un terç o menys de la plantilla.
Per tant, quan Correos denega per «necesidades del servicio» és l’empresa qui està pertorbant el seu funcionament, no el treballador que vol fer ús d’un dret que, com hem vist, és en realitat una estafa.
En la sentència, la jutge considera que no s’han vulnerat drets fonamentals. La relació de fets provats són les proves aportades per l’empresa, sense que valore si s’ajusten a la veritat o no. No contrasta la informació que apareix en les proves documentals amb les argumentacions donades per la mateixa empresa per a justificar la denegació. I això que la mateixa sentència inclou una altra del TSJ de València que diu «cuando se alegue que una decisión empresarial encubre en realidad una conducta lesiva de los derechos fundamentales, incumbe al empresario la carga de probar que su actuación obedece a motivos razonables». Ho recull la jutge en la sentència però no l’aplica a la seua instrucció. Al contrari, a qui li exigeix provar és a la part demandant. I de la documentació que aporta l’empresa, si la jutge l’haguera contrastada, se n’hauria adonat que de cap manera prova que la seua actuació obeeix a «motius raonables». Més i tot aporta documentació enganyosa.
Òbviament, la sentència no reconeix que la denegació de la llicència estiga vinculada al fet que escric en català, cosa que, com ja preveiem, era difícil de demostrar. La sentència afirma que no s’han vulnerat el dret a la creació i la producció literària, però menysté que el dret pel qual he presentat la demanda és per vulnerar el dret a la promoció, que és el que se m’ha negat en denegar-me la llicència. Com que la sentència està redactada al dictat de l’empresa, la jutge li compra l’argument que podia haver demanat vacances, caps de setmana i dies d’AAPP per a fer-ne la promoció. De fet considera la promoció de la novel·la com una mera «actividad comercial».
La jutge diu que no, però jo dic que sí, que la denegació ha estat per motius polítics, d’odi al valencià, a la literatura catalana. Com diuen ells, els espanyols, «a buen entendedor, pocas palabras bastan». Les que em digueren per telèfon, aquell to, aquell sarcasme, i els fets posteriors que donaren sentit a la sospita.
El mal ja està està fet i la novel·la ja ha desaparegut dels aparadors de les llibreries. Si algun dret em queda és, precisament, el de compartir d’aquesta història i demostrar que Correos m’ha discriminat per ser escriptor en català.
Disculpeu la tabarra.
https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/val/l-escriptor-valencia-manuel-baixauli-denuncia-conselleria-cultura-dirigida-per-vox-li-censurat-acte_1_10537273.html
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada