Passa al contingut principal

L'aire condicionat de l'oficina rural

 


Soc carter rural. A més de repartir paquets i correspondència, atenc, durant una hora al dia, l’oficina postal. És un local excessiu, on fa temps hi va haver una entitat bancària. Per a donar el servei postal n’hi hauria prou amb una quarta part d’espai. Per això la gent s’estranya quan li expliques que, malgrat la grandària del local, molts serveis no els els pots oferir. No hi ha telèfon, ni ordinador, ni etiquetadora. Hi ha un pes que en un altre temps imprimia segells; un pes que pesa un colló de mico. Temps arrere, quan canviaven les tarifes, un tècnic venia a l’oficina i l’actualitzava. Aquest pes és ara un pes mort.

Qui fa visita tots els anys és el tècnic que revisa l’aire condicionat. I sempre, el tècnic i jo, riem la broma: Posa en el paper que agraïm la visita, però més agrairíem tindre l’aire condicionat. La instal·lació, vull dir. Perquè l’aire que tenim a l’oficina és totalment condicionat: condicionat a l’oratge que faça: si fa fred al carrer, fa fred a l’oficina; i si fa calor fora, dins també. He hagut de portar-me de casa una estufa de llum, amb més anys que el sol, i un ventilador d’Eroski.

Quan plou és quan més trobes a faltar una digna calefacció. Hi arribes fet una sopa i t’arrimes tremolant a l’estufa, la trista escalfor de la qual has de compartir amb alguna carta que no has pogut evitar que l’aiguarrada xope.

Però el tècnic de l’aire condicionat hi ve tots els anys. I malgrat que sempre posa a l’informe que no hi tenim instal·lació d’aire condicionat, sembla ser que el paper mai no el llig ningú. O tant els fa el que diga el paperet, si qui ha lligat el contracte cobra per visita feta, hi haja o no hi haja instal·lació d’aire condicionat. Vés a saber... Els amics de l’ànima...

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Correos contra la literatura catalana

  Els qui em segueixen per la xarxa X saben que tinc un conflicte amb l’empresa on treballe, @Correos. Amb motiu de l’aparició de la meua novel·la Qui de casa se’n va vaig demanar una llicència sense sou de tres mesos per a poder promocionar-la activament. La vida d’un llibre a l’aparador de novetats de les llibreries difícilment ultrapassa els dos o tres mesos de vida. I volia tenir disponibilitat absoluta per a fer el màxim de presentacions possibles i poder acudir on fora que em demanaren. Dissortadament, Correos em va denegar la llicència. «Por necesidades del servicio». Una llei en què el dret del treballador queda sotmès a la decisió arbitrària de l’empresa no és cap dret, sinó una enganyifa. Un dret s’ha de poder exercir sense restriccions. El dret, en aquest cas, en realitat pertany a l’empresa; al treballador, si molt convé, el favor de la magnànima voluntat de l’empresa. Per tant, diuen «por necesidades del servicio» perquè dir-ne «si a l’empresa li rota pels collons» no
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

La farmaciola

  Crec que ser durant l’any 2009 que abandonàrem la minúscula oficina rural que ocupàvem als baixos al Centre Cultural. Era un local cedit per l’Ajuntament, però el va necessitar per a dotar el poble de nous serveis. Un local minúscul, però suficient. Usàvem els lavabos del bar dels jubilats, al costat nostre. A moltes poblacions, l’oficina postal es troba en dependències municipals, no debades durant molt de temps s’ha considerat el servei postal com un servei públic de primera necessitat. Actualment, amb les noves tecnologies, el correu postal, tant el personal com el comercial, s’ha reduït moltíssim. Fet i fet, Correos opera més com a empresa privada de paqueteria que com a operadora del servei postal universal. L’any 2009, doncs, ens mudàrem a la nova oficina rural. Comparada amb l’anterior, passàrem d’habitar una enforfoguida barraca a un ampul·lós palau. La sensació era només per l’amplària. Perquè era un palau sense llustre ni noblesa. Sense ordinador, sense aire condicionat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació