Passa al contingut principal

Una certa olor de mort

 


UNA CERTA OLOR DE MORT

Un dels exemples més significatius de la incompetència dels alts càrrecs de @Correos és aquest costum que han posat en pràctica els darrers anys de voler reduir dèficit retallant en salaris de plantilla. No es cobreixen la majoria de permisos, llicències, baixes i vacances. En arribar el període vacacional les plantilles queden reduïdes a la meitat. Perjudiquen la qualitat del servei per estalviar-se un grapat d’euros. En conseqüència, patim sobrecàrrega de treball i el consegüent estrès per no poder acudir a tots els llocs on ens envien a tapar forats de plantilla. Pel que fa a la salut laboral, l’estrès i l’angoixa que patim, ja ens explicaran en algun curset online com fer relaxació en hores de faena. El repartiment del correu, a pesar de la normativa vigent, deixa de ser diari i la freqüència de pas serà «el carter passarà quan podrà». En ocasions, com haureu llegit en alguna notícia, el desgavell arriba al tancament d’alguna oficina per falta de personal. Així és que des d’aquest primer de juliol, no solament he d’acudir a repartir pel meu poble, també en aquells on no s’ha cobert la vacant per vacances. Així doncs, quan podem passem i aboquem amb presses i correres el correu acumulat de dies.

Avui he fet una d’aquestes incursions a corre-cuita en una població veïna. He aparcat la furgoneta oficial en un carrer principal. He descarregat el carro amb el correu i la paqueteria i m’he disposat a repartir-ho. Travessava la vorera d’aquest carrer principal quan m’ha colpit el nas una certa olor a cadàver. Sí, a cadàver en descomposició. Aquesta pudor característica que sentim quan visitem un cementeri i passem a prop d’un nínxol acabat d’ocupar, amb les mosquetes enganxades a l’algeps blanc que voreja el taulellet amb el nom del difunt recent. Aquesta pudor. He pensat en totes les olors que arribem a sentir en passar per la vora de tantes cases: olor d’oficis, de menjars en preparació, d’humanitat acabada d’alçar del llit, fins i tot de merda acabada de pondre. Avui, però, m’ha sorprès una certa olor de mort. En repartir la correspondència pel poble desconegut (com a carter), he tornat a la furgoneta per carregar-hi el carro buit i seguir la ruta del càstig. Vora el vehicle, dues dones comentaven: «Feia dies que no l’havien vist, però com que vivia a soles i eixia tan poc... Han dit que ja portava dos o tres dies mort. I ha sigut per l’olor que...»

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Correos contra la literatura catalana

  Els qui em segueixen per la xarxa X saben que tinc un conflicte amb l’empresa on treballe, @Correos. Amb motiu de l’aparició de la meua novel·la Qui de casa se’n va vaig demanar una llicència sense sou de tres mesos per a poder promocionar-la activament. La vida d’un llibre a l’aparador de novetats de les llibreries difícilment ultrapassa els dos o tres mesos de vida. I volia tenir disponibilitat absoluta per a fer el màxim de presentacions possibles i poder acudir on fora que em demanaren. Dissortadament, Correos em va denegar la llicència. «Por necesidades del servicio». Una llei en què el dret del treballador queda sotmès a la decisió arbitrària de l’empresa no és cap dret, sinó una enganyifa. Un dret s’ha de poder exercir sense restriccions. El dret, en aquest cas, en realitat pertany a l’empresa; al treballador, si molt convé, el favor de la magnànima voluntat de l’empresa. Per tant, diuen «por necesidades del servicio» perquè dir-ne «si a l’empresa li rota pels collons» no
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'aire condicionat de l'oficina rural

  Soc carter rural. A més de repartir paquets i correspondència, atenc, durant una hora al dia, l’oficina postal. És un local excessiu, on fa temps hi va haver una entitat bancària. Per a donar el servei postal n’hi hauria prou amb una quarta part d’espai. Per això la gent s’estranya quan li expliques que, malgrat la grandària del local, molts serveis no els els pots oferir. No hi ha telèfon, ni ordinador, ni etiquetadora. Hi ha un pes que en un altre temps imprimia segells; un pes que pesa un colló de mico. Temps arrere, quan canviaven les tarifes, un tècnic venia a l’oficina i l’actualitzava. Aquest pes és ara un pes mort. Qui fa visita tots els anys és el tècnic que revisa l’aire condicionat. I sempre, el tècnic i jo, riem la broma: Posa en el paper que agraïm la visita, però més agrairíem tindre l’aire condicionat. La instal·lació, vull dir. Perquè l’aire que tenim a l’oficina és totalment condicionat: condicionat a l’oratge que faça: si fa fred al carrer, fa fred a l’oficina;
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

La farmaciola

  Crec que ser durant l’any 2009 que abandonàrem la minúscula oficina rural que ocupàvem als baixos al Centre Cultural. Era un local cedit per l’Ajuntament, però el va necessitar per a dotar el poble de nous serveis. Un local minúscul, però suficient. Usàvem els lavabos del bar dels jubilats, al costat nostre. A moltes poblacions, l’oficina postal es troba en dependències municipals, no debades durant molt de temps s’ha considerat el servei postal com un servei públic de primera necessitat. Actualment, amb les noves tecnologies, el correu postal, tant el personal com el comercial, s’ha reduït moltíssim. Fet i fet, Correos opera més com a empresa privada de paqueteria que com a operadora del servei postal universal. L’any 2009, doncs, ens mudàrem a la nova oficina rural. Comparada amb l’anterior, passàrem d’habitar una enforfoguida barraca a un ampul·lós palau. La sensació era només per l’amplària. Perquè era un palau sense llustre ni noblesa. Sense ordinador, sense aire condicionat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació