Passa al contingut principal

La rata



LA RATA*

Fa un mes o així, a l’oficina rural vaig tindre una desagradable visita: una rata. L’oficina, excessiva per al servei que s’hi pot donar amb una balança i una PDA que falla més que una escopeta de fira, té diverses dependències. Com que temps era temps va ser entitat bancària, a l’entrada hi ha un taulell ampli i desmesurat. Tenim un lavabo, amb aixetes de museu, de les que cal rodar per a obrir i tancar, i un vàter la cisterna del qual de tant en tant s’ennuega. Al fons del local, una estança acull unes prestatgeries desaprofitades i una caixa forta que pesa més que un matrimoni mal casat, i en un racó un recambró que fa de safareig, on es guarden els estris i els productes de neteja. Ací és on va aparèixer la desagradable visita. Ràpidament vaig tancar la porta que hi dona accés, no fora cas que mentre atenia algun usuari el fastigós rosegador hi fera acte de presència i provocara algun batistot si l’usuari era particularment aprensiu a aquestes bestioles albelloneres.

Vaig informar de seguida el meu cap perquè fera el corresponent avís d’emergència a les instàncies adequades. Mentrestant, perquè faena feta no porta destorb, la primera mesura d’urgència va córrer a càrrec de la meua butxaca: vaig comprar una capsa de verí raticida i el vaig escampar per on s’acovilava la bèstia. De les instàncies superiors demanaren que fera fotos del territori afectat. A destacar-hi, un forat que semblava una antiga presa de terra, i especialment un trau en la part inferior de la pica del safareig, el qual, des que llogaren aquest local com a oficina postal, i en previsió d’aquestes visites indesitjades, havíem embarrat amb gruixudes i obsoletes guies telefòniques.

L’endemà vaig fer una visita de reconeixement al camp de batalla: la rata havia devorat el verí. O les rates, si per l’atracció de l’olor abellidora de l’esquer s’havien comboiat a fer-hi un festí. Festí que els havia de fer la pell.

En els dies posteriors, mentre esperava la imminent visita del desratador i algú que tapara els forats per on devia d’haver accedit la rata des de les simes albelloneres, hi feia incursions de reconeixement. Els esquers, després del segon dia, han romàs sense tocar.

D’ençà de la visita de la rata i de l’informe preceptiu a les corresponents instàncies postals ha passat ja vora un mes. No ha vingut cap especialista en desratitzacions, ni cap altre especialista que tape els forats. De moment, tampoc no ha aparegut cap altra rata. Si un dia o altre hi torna a aparèixer, els ho diré, als de les altes instàncies que igual els té al coll que al muscle, que no obriré l’oficina i a la porta posaré un cartell que dirà: Oficina postal tancada per desídia de l’empresa (per no dir-ne menyspreu).

*Aparegut en forma de fil a X el 9 de juliol de 2024

El 17 de juliol vingueren a tapar el cau de la rata.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Correos contra la literatura catalana

  Els qui em segueixen per la xarxa X saben que tinc un conflicte amb l’empresa on treballe, @Correos. Amb motiu de l’aparició de la meua novel·la Qui de casa se’n va vaig demanar una llicència sense sou de tres mesos per a poder promocionar-la activament. La vida d’un llibre a l’aparador de novetats de les llibreries difícilment ultrapassa els dos o tres mesos de vida. I volia tenir disponibilitat absoluta per a fer el màxim de presentacions possibles i poder acudir on fora que em demanaren. Dissortadament, Correos em va denegar la llicència. «Por necesidades del servicio». Una llei en què el dret del treballador queda sotmès a la decisió arbitrària de l’empresa no és cap dret, sinó una enganyifa. Un dret s’ha de poder exercir sense restriccions. El dret, en aquest cas, en realitat pertany a l’empresa; al treballador, si molt convé, el favor de la magnànima voluntat de l’empresa. Per tant, diuen «por necesidades del servicio» perquè dir-ne «si a l’empresa li rota pels collons» no

L'aire condicionat de l'oficina rural

  Soc carter rural. A més de repartir paquets i correspondència, atenc, durant una hora al dia, l’oficina postal. És un local excessiu, on fa temps hi va haver una entitat bancària. Per a donar el servei postal n’hi hauria prou amb una quarta part d’espai. Per això la gent s’estranya quan li expliques que, malgrat la grandària del local, molts serveis no els els pots oferir. No hi ha telèfon, ni ordinador, ni etiquetadora. Hi ha un pes que en un altre temps imprimia segells; un pes que pesa un colló de mico. Temps arrere, quan canviaven les tarifes, un tècnic venia a l’oficina i l’actualitzava. Aquest pes és ara un pes mort. Qui fa visita tots els anys és el tècnic que revisa l’aire condicionat. I sempre, el tècnic i jo, riem la broma: Posa en el paper que agraïm la visita, però més agrairíem tindre l’aire condicionat. La instal·lació, vull dir. Perquè l’aire que tenim a l’oficina és totalment condicionat: condicionat a l’oratge que faça: si fa fred al carrer, fa fred a l’oficina;

La farmaciola

  Crec que ser durant l’any 2009 que abandonàrem la minúscula oficina rural que ocupàvem als baixos al Centre Cultural. Era un local cedit per l’Ajuntament, però el va necessitar per a dotar el poble de nous serveis. Un local minúscul, però suficient. Usàvem els lavabos del bar dels jubilats, al costat nostre. A moltes poblacions, l’oficina postal es troba en dependències municipals, no debades durant molt de temps s’ha considerat el servei postal com un servei públic de primera necessitat. Actualment, amb les noves tecnologies, el correu postal, tant el personal com el comercial, s’ha reduït moltíssim. Fet i fet, Correos opera més com a empresa privada de paqueteria que com a operadora del servei postal universal. L’any 2009, doncs, ens mudàrem a la nova oficina rural. Comparada amb l’anterior, passàrem d’habitar una enforfoguida barraca a un ampul·lós palau. La sensació era només per l’amplària. Perquè era un palau sense llustre ni noblesa. Sense ordinador, sense aire condicionat