Els qui em segueixen per la xarxa X saben que tinc un conflicte amb l’empresa on treballe, @Correos. Amb motiu de l’aparició de la meua novel·la Qui de casa se’n va vaig demanar una llicència sense sou de tres mesos per a poder promocionar-la activament. La vida d’un llibre a l’aparador de novetats de les llibreries difícilment ultrapassa els dos o tres mesos de vida. I volia tenir disponibilitat absoluta per a fer el màxim de presentacions possibles i poder acudir on fora que em demanaren. Dissortadament, Correos em va denegar la llicència. «Por necesidades del servicio». Una llei en què el dret del treballador queda sotmès a la decisió arbitrària de l’empresa no és cap dret, sinó una enganyifa. Un dret s’ha de poder exercir sense restriccions. El dret, en aquest cas, en realitat pertany a l’empresa; al treballador, si molt convé, el favor de la magnànima voluntat de l’empresa. Per tant, diuen «por necesidades del servicio» perquè dir-ne «si a l’empresa li rota pels collons...

  Crec que ser durant l’any 2009 que abandonàrem la minúscula oficina rural que ocupàvem als baixos al Centre Cultural. Era un local cedit per l’Ajuntament, però el va necessitar per a dotar el poble de nous serveis. Un local minúscul, però suficient. Usàvem els lavabos del bar dels jubilats, al costat nostre. A moltes poblacions, l’oficina postal es troba en dependències municipals, no debades durant molt de temps s’ha considerat el servei postal com un servei públic de primera necessitat. Actualment, amb les noves tecnologies, el correu postal, tant el personal com el comercial, s’ha reduït moltíssim. Fet i fet, Correos opera més com a empresa privada de paqueteria que com a operadora del servei postal universal. L’any 2009, doncs, ens mudàrem a la nova oficina rural. Comparada amb l’anterior, passàrem d’habitar una enforfoguida barraca a un ampul·lós palau. La sensació era només per l’amplària. Perquè era un palau sense llustre ni noblesa. Sense ordinador, sense aire condici...

  CARTES D'ESTIU Arriben els governs d'esquerres i a les empreses públiques fan com fan els governs de dretes: retallar el pressupost en plantilles. Ja sol passar durant l'any, que no es cobreixen baixes ni permisos. I en arribar l'estiu, ni les vacances. En conseqüència, el servei públic postal va com cagalló per séquia: el correu que s'acumula i nosaltres repartint amb el lleu fora, i sense poder fer net. Avui dimecres una dona m'ha demanat un segell per a una carta ordinària. Una carta "nacional". M'ha preguntat si divendres ja seria en destí. Li he dit que, amb sort, divendres de la setmana que ve. La dona m'ha mirat esbalaïda. "És pa' Espanya!", ha protestat. I jo li he dit: "Amb més motiu". Quan arribarà a destí, potser dilluns que ve, caldrà pregar que hi haja carter. Si no n'hi ha, Deu proveirà! No diré mai a cap usuari del servei postal públic que @Correos és una empresa eficient i solvent per a la ...

  UNA CERTA OLOR DE MORT Un dels exemples més significatius de la incompetència dels alts càrrecs de @Correos és aquest costum que han posat en pràctica els darrers anys de voler reduir dèficit retallant en salaris de plantilla. No es cobreixen la majoria de permisos, llicències, baixes i vacances. En arribar el període vacacional les plantilles queden reduïdes a la meitat. Perjudiquen la qualitat del servei per estalviar-se un grapat d’euros. En conseqüència, patim sobrecàrrega de treball i el consegüent estrès per no poder acudir a tots els llocs on ens envien a tapar forats de plantilla. Pel que fa a la salut laboral, l’estrès i l’angoixa que patim, ja ens explicaran en algun curset online com fer relaxació en hores de faena. El repartiment del correu, a pesar de la normativa vigent, deixa de ser diari i la freqüència de pas serà «el carter passarà quan podrà». En ocasions, com haureu llegit en alguna notícia, el desgavell arriba al tancament d’alguna oficina per falta de per...

LA RATA* Fa un mes o així, a l’oficina rural vaig tindre una desagradable visita: una rata. L’oficina, excessiva per al servei que s’hi pot donar amb una balança i una PDA que falla més que una escopeta de fira, té diverses dependències. Com que temps era temps va ser entitat bancària, a l’entrada hi ha un taulell ampli i desmesurat. Tenim un lavabo, amb aixetes de museu, de les que cal rodar per a obrir i tancar, i un vàter la cisterna del qual de tant en tant s’ennuega. Al fons del local, una estança acull unes prestatgeries desaprofitades i una caixa forta que pesa més que un matrimoni mal casat, i en un racó un recambró que fa de safareig, on es guarden els estris i els productes de neteja. Ací és on va aparèixer la desagradable visita. Ràpidament vaig tancar la porta que hi dona accés, no fora cas que mentre atenia algun usuari el fastigós rosegador hi fera acte de presència i provocara algun batistot si l’usuari era particularment aprensiu a aquestes bestioles albelloneres. V...

  Soc carter rural. A més de repartir paquets i correspondència, atenc, durant una hora al dia, l’oficina postal. És un local excessiu, on fa temps hi va haver una entitat bancària. Per a donar el servei postal n’hi hauria prou amb una quarta part d’espai. Per això la gent s’estranya quan li expliques que, malgrat la grandària del local, molts serveis no els els pots oferir. No hi ha telèfon, ni ordinador, ni etiquetadora. Hi ha un pes que en un altre temps imprimia segells; un pes que pesa un colló de mico. Temps arrere, quan canviaven les tarifes, un tècnic venia a l’oficina i l’actualitzava. Aquest pes és ara un pes mort. Qui fa visita tots els anys és el tècnic que revisa l’aire condicionat. I sempre, el tècnic i jo, riem la broma: Posa en el paper que agraïm la visita, però més agrairíem tindre l’aire condicionat. La instal·lació, vull dir. Perquè l’aire que tenim a l’oficina és totalment condicionat: condicionat a l’oratge que faça: si fa fred al carrer, fa fred a l’ofici...